Hi ha una escena a la sèrie Queen's Gambit, on un antic contrincant (Harry Belkit) li diu a la Beth Harmon (la protagonista) que per vèncer Borgov (el campió rus) li caldrà molta feina. Ella juga per intuïció i, si bé això li permet arribar on és, no va ser prou quan va jugar amb en Borgov. Simplificant-ho molt, la Beth té una barrera derivada del seu talent natural, i és l'auto-complaença, que li provoca ser la millor, només confiant en allò innat, i no en l'esforç.

Em va recordar a fa uns anys, fent classe amb la meva professora d'anglès, que em va dir que em calia treballar molt més si volia superar la barrera del meu anglès après a una escola anglesa i mai estudiat amb deteniment. Em sortia natural, i no vaig veure la necessitat d'aprofundir. Tot i això, notava un sostre que no superava, ino sabia a què es devia. Em va recomanar un llibre de gramàtica i em va recomanar de treballar-hi diàriament. Però no només va fer això. Em va dir que aprendre a través d'un llibre, mirant una sèrie o escoltant un podcast era passiu i que, si bé calia alimentar l'idioma amb exercicis passius, era molt important ser proactiu en l'aprenentatge. Esforçar-s'hi.

Per això em va recomanar que escrivís també en anglès i que procurés parlar-lo molt sovint, amb amics i col·legues. Dit i fet. Vaig decidir viatjar (quan es podia) dos cops l'any a conferències i congressos; vaig unir-me a una comunitat de consultors d'arreu del món en la que participo activament, i vaig començar a escriure un butlletí en anglès (i traduir alguns dels meus articles). L'anglès va millorar, i ara forma part del meu dia a dia.

Fa uns anys, vaig llegir-li a Marshall Goldsmith (coach) que el que ens ha portat on som no ens durà on volem arribar. És una manera de dir que cal dedicar esforços i recursos a allò que volem aconseguir, si pretenem pujar l'escala i no volem quedar-nos estancats en el replà. Per això els millors esportistes professionals són aquells que han combinat el talent amb la dedicació i la perseverança.

Això, a l'empresa, es tradueix en no deixar-la en mans de la inèrcia i el talent natural, sinó en dedicar recursos i esforços a les nostres prioritats, per a crear i enfortir allò que ens cal per a fugir de l'estancament i començar a pujar esglaons. I això només s'aconsegueix creient en el projecte prou com per a invertir-hi tot elq ue calgui per a fer-ne un èxit.

© Oriol López Villena 2021

T’interessa?

• La remor és vida
• Apuja els teus preus un 1%
• La trampa de l’eficiència