Una oportunitat més
Els conflictes arriben ràpid i marxen lentament.
Arriba a l'entrevista de treball ben preparat, i l'empresari no ho dubta. El seu estòmac li diu que aquell és el candidat, i que no cal asseure's amb ningú més. L'entrevista era la mateixa que du anys fent, afegint alguna pregunta que ha après a llibres i vídeos empresarials. El candidat, com ha mirat els mateixos vídeos, hi arriba preparat. Contractat.
Mesos després, el treballador no sembla arrencar. Allò que semblava que seria un camí de roses no ho està sent tant. Ni el treballador està aportant els resultats que semblava que aportaria, ni té el bon tarannà que tenia a l'entrevista; però li donem una oportunitat. Al cap i a la fi, encara no porta ni un any amb nosaltres.
Els companys no se senten còmodes però no s'atreveixen a dir res, perquè era el gran fitxatge del cap, i poc a poc es van "apagant" a la feina. Un d'ells, de fet, ha marxat sense donar més explicacions que perseguir noves oportunitats; i l'empresari es contraria perquè no veu a la gent compromesa.
Amb mi no és gaire diferent. Les nostres converses es converteixen en monotemàtiques: com aconseguir que allò que es prometia a ell mateix amb aquell treballador es compleixi. Potser cal canviar l'horari, o la manera de treballar, em pregunta. Els temes estratègics desapareixen a poc a poc, i fins i tot a casa comença a notar com la parella i els fills li retreuen que arribi sempre de mala lluna i amb un sol tema a taula: el treballador nou, que ja no és tan nou després d'un any i mig.
El tornaries a contractar, sabent el que saps? I, si demà marxés, et suposaria un problema gaire greu? La resposta a les dues és no. Ell ho sap. Però sempre troba una excusa per donar-li una oportunitat més.
El treballador demana un augment de sou i una posició més rellevant dins l'organització. Creu que la resta li haurien de fer cas, ja que ell en sap més que ningú (també del cap). A tot això, la creació del nou servei que tenia al cap feia uns anys ha quedat oblidada perquè el dia a dia se'l menja, i la IA sembla estar revolucionant el seu sector, segons el que llegeix a LinkedIn sobre competidors seus fent meravelles amb a les seves empreses. Els resultats encara donen, però a la baixa.
Finalment, ho veu clar. El conflicte esclata, i l'empresari decideix acomiadar al treballador. Com era d'esperar, l'acomiadament no és pacífic, i fa passar mals dies a l'empresari, que prepara la conversa. Un cop fet, però, els companys entren al seu despatx, i agraeixen la decisió. Afloren tots els conflictes que hi havia amagats, i les persones es relaxen. Això permet canviar la conversa, tant dins com fora de l'empresa, i sembla que noves idees flueixen, i nous projectes s'engeguen.
Aquest és un patró que he vist repetir massa vegades. Per entrar, n’hi ha prou amb l’estómac. En canvi, per sortir, demanem proves, temps i una oportunitat més. I mentrestant el cost no és un sou. És l’equip que s’apaga, un projecte que no arrenca i un empresari que deixa de pensar en el futur.
Les dues preguntes que vaig fer-li no m'han fallat mai. El tornaries a contractar sabent el que saps? Et faria mal que marxés demà? Si la resposta a qualsevol de les dues és no, la decisió ja està presa. Només falta moure-la.
Pots esperar que esclati. O pots decidir tu quan.
© Oriol López Villena 2026