Quant suro tens al magatzem?
Dissabte vaig visitar el Museu del Suro de Palafrugell i vaig descobrir algunes coses que em van sorprendre.
En primer lloc, la zona de l'Empordà representa poc més del 3% de la producció mundial de suro però, en canvi, hi van sorgir algunes de les principals empreses de taps del món. Concretament, Miquel Vincke & Meyer, la gran empresa de Palafrugell a les dependències de la qual s'hi allotja aquest museu, va ser durant uns anys la segona companyia exportadora d'Espanya, de tots els sectors! Això, ja per si sol, hauria de sorprendre, en un país acostumat a parlar des de les seves grans capitals. Va ser una empresa que a finals del segle XIX i fins al primer terç del XX, va esdevenir pràcticament hegemònica al sector, gràcies a una mentalitat oberta a nous productes (innovació), a la mecanització (capacitat) i l'obertura de nous mercats (exportació). I què va passar, doncs, a principis de la dècada dels 30 per a que anés de mal borràs?
En aquells moments, l'escassedat de matèria primera provoca una mala decisió, malauradament comú al llarg de la història: decideixen acumular estoc, comprant-ne aproximadament 180.000 euros (de llavors). Aquesta decisió provoca una desestabilització financera que acaba amb la venda del negoci a la multinacional nord-americana Armstrong, que la gestionarà fins al dia del seu tancament, als anys 90 del segle passat.
Això em va fer recordar com, en plena crisi, un empresari amb una situació financera envejable fins llavors, em va demanar com podia ser que estigués guanyant diners però no tingués diners al banc per a invertir en una maquinària que li permetria produir de manera més eficient. Vaig assenyalar-li el magatzem i ell em va dir que la decisió, presa en consens amb el comptable i l'encarregat de producció, era correcta perquè havien aconseguit un molt bon preu i, al cap i a la fi, podrien utilitzar-ho i vendre-ho en un futur. Mentre ho anava dient, va aixecar el cap i em va dir: "clar, els diners els tenen els proveïdors". Exacte, invertir en un excés d'estoc enlloc d'en automatitzar un procés productiu va tenir aquest resultat: els diners els tenien els seus proveïdors i, com altres vegades he comentat, ara tocava córrer per a endeutar-se i reduir els dies totals a caixa, és a dir, els dies que triguen els diners que han marxat al compte corrent dels proveïdors a tornar a entrar gràcies al cobrament de la venda d'aquell material.
De fet, la gestió de l'estoc és un dels grans puntals a la salut financera de les empreses, però molt sovint només se'n té en compte el seu vessant productiu o, fins i tot, comercial, entenent que tenir més estoc ens permet obtenir millors preus de compra, no quedar-nos sense feina i poder servir comandes ràpidament. El que s'oblida és que els diners són un recurs limitat i, com a tals, s'han de prioritzar, pel que si els dediquem en excés a una partida podem deixar descobertes d'altres que, en aquest cas, tenien una influència més gran en el futur èxit de l'empresa.
Per això, si vols millorar la posició financera de la teva empresa, mira el teu magatzem o, si et dediques al món dels serveis, mira els expedients o projectes que tens oberts ara mateix, i tracta de reduir-ho tot al màxim, pensant en quina és l'estratègia de la teva empresa i quines són les prioritats que vols treballar en el futur més proper: Nous productes? Nous mercats? Talent? Tu tries, si no t'hipoteques amb el magatzem.
© Oriol López Villena 2019