El focus és múltiple, no únic
Fer avançar deu peces un quilòmetre és millor que fer-ne avançar una deu quilòmetres.
Una de les frases que més he sentit al llarg de la meva carrera és "quan resolem això, ens posem amb això altre". Sona sensata, ordenada, fins i tot responsable. I, en canvi, és un dels errors més comuns a les empreses, perquè parteix d’una idea del focus malentesa. Fa uns dies, Paul Graham, fundador de Y Combinator, explicava en un post a X que moltes start-ups perden competitivitat quan busquen inversors, perquè hi posen tots els esforços: es dediquen a aconseguir diners en lloc de fer clients, per dir-ho simple. La lliçó no és que calgui centrar-se en una sola cosa. És que una sola prioritat no es pot menjar la resta.
Un exemple seria la caiguda de l'esforç comercial quan tenim "massa feina", i l'accelerada quan en tenim poca. Això, que pot semblar lògic quan ens veiem desbordats, està basat en l'assumpció que farem clients ràpid, quan la realitat ens diu que entre que comencem a buscar-ne i n'aconseguim passa un temps, durant el qual patirem tensions de tresoreria i excés de capacitat. I la combinació d'aquests dos factors ens empenyerà a retallar despeses (també de màrqueting) perquè volem resoldre primer el problema financer. Et sona?
És el mateix cas que he vist repetir-se un i altre cop en empreses immerses en processos de venda que fan que els socis venedors deixin de pensar en el negoci per a centrar-se en la seva sortida; o bé quan el nostre principal client ens fa entrar en un procés de tender i deixem d'atendre correctament la resta, per a posar dos exemples. En ambdós casos, la direcció de l'empresa dedica els seus esforços a una sola cosa durant unes setmanes, mesos o, fins i tot, anys! I això li fa perdre embranzida en altres àrees.
Entenem focus com la capacitat de centrar-nos en una sola cosa, en lloc de moltes. A més, experts de tota mena ens insisteixen dia i nit en la importància de mantenir el focus, blasmant la multitasca o multiprioritat com la causa que impedeix que avancem com correspon. La realitat, però, és més complexa. Pensar en l'estratègia futura de la nostra empresa no pot frenar l'estratègia actual, perquè mentre es decideix, s'implementa i s'obtenen resultats de la primera, l'empresa ha de seguir creixent amb la segona. Però, a més, un cop tenim una nova estratègia damunt de la taula, haurem d'anar avançant les diferents peces alhora, ja sigui a l'àrea comercial, a la productiva o a la financera, entre d'altres.
Fer avançar deu peces un quilòmetre és millor que fer-ne avançar una deu quilòmetres.
Quan començo a treballar amb un client, una de les primeres coses que comento és que la meva feina en l’àmbit estratègic, per exemple, no ha d’aturar l’empresa en altres àmbits. Passa el mateix quan treballem en una successió: la seva preparació no pot frenar les vendes, ni fer que la generació sortint es desentengui (per acció o per omissió) de l’estratègia de futur de l’empresa.
El risc, doncs, no és dispersar-se. El risc és que el teu dia a dia, les teves converses i els teus esforços girin al voltant d’una sola cosa mentre la resta de l’empresa s’atura sense que te n’adonis. Pensa-hi: quina és la cosa que, ara mateix, s’està menjant totes les altres a la teva empresa?
© Oriol López Villena 2026