Wimbledon ven el que amaga
El manual del luxe aplicat a un torneig de tennis (i a la teva empresa).
Ara que ha acabat Wimbledon, t'has fixat que a la pista no s'hi veuen anuncis com a la resta de tornejos? I que cap pista té el nom d'un tenista o personatge conegut? O que emeten per la BBC en obert malgrat tenir ofertes molt elevades pels drets televisius? I tot i així, saps que Wimbledon és el segon Grand Slam amb més ingressos, només darrere del US Open, i això ho fa amb només 17 patrocinadors, enfront dels més de 25 de la resta? O que té uns beneficis de prop de 40 milions d'euros, que van destinats íntegrament a la federació anglesa de tennis?
Wimbledon segueix el manual del sector del luxe, aplicant principis com:
- La llunyania deliberada, que és l'estratègia d'una empresa per a diferenciar-se de la competència;
- la gestió de l'escassetat, a través de la limitació en la compra d'entrades o de patrocinis; i
- l'obertura a la comunitat, obrint el torneig a tots els britànics a través de la televisió.
Les entrades es venen a través de la famosa Cua (The Queue), que impedeix la revenda, i els 17 patrocinadors del torneig paguen una mitjana de set milions d'euros per a no aparèixer més que en petit i en llocs simbòlics (IBM al marcador o Rolex al velocímetre del servei, per exemple). Utilitza les eines de les marques de luxe on l'espai buit i el silenci comuniquen estatus, per sobre del soroll d'altres tornejos on la publicitat es ven per centímetres.
Amb aquesta estratègia, Wimbledon no ha parat de créixer al llarg dels anys, i segueix generant negoci i finançament preservant l'exclusivitat i l'atemporalitat del torneig: Wimbledon és i seguirà sent el mateix. I això és el que genera diners i interès.
Trobo fascinant, per exemple, com finança les inversions en les instal·lacions (com els sostres retràctils de la Pista Central i la Pista 1) sense recórrer a fons de capital risc ni deute bancari comercial, a través de les obligacions (debentures) que emet cada cinc anys. Aquestes s'ofereixen a inversors que paguen una prima enorme per avançat a canvi d'un seient reservat per a cada dia del torneig durant 5 anys (i el dret de revendre aquesta entrada legalment). Això ha permès a Wimbledon rebre més de 500 milions d'euros nets per a reformes, amb un cost zero. Una lliçó de manual de com finançar actius fixos mitjançant la monetització de la llista d'espera i l'estatus social.
I aquest és el secret de Wimbledon: tenen clar què volen aconseguir i com volen aconseguir-ho. I dediquen el seu temps a fer-ho possible de forma imaginativa i, sobretot, coherent.
Per això, quan treballem en l'estratègia de creixement de la nostra empresa, hem de pensar bé què estem disposats a no fer. Perquè el que decidim no fer sovint val més que el que fem. Wimbledon ho té claríssim. I nosaltres?
© Oriol López Villena 2026