Què fer quan un competidor et supera?
Quan la competència juga i guanya, paciència i ment oberta.
Un dels meus fills va jugar fa uns dies un partit de tennis i va perdre. Va jugar molt bé, però el rival va ser superior i això es va reflexar al resultat. Em va recordar als anys vuitanta, quan el Barça de bàsquet tenia un gran equip, però va coincidir en el temps amb la Jugoplastica d'Split de Kukoc, entre d'altres. Un dels factors més importants a tenir en compte quan practiques un esport on hi ha un contrincant (persona o equip) és que aquest també juga. Sembla naïf, però sovint oblidem que fer-ho bé, no vol dir que guanyem, sinó que tenim més probabilitat de fer-ho.
Quan, havent jugat molt bé, perdem, doncs, és qüestió de:
- Felicitar-nos pel partit jugat;
- aprendre dels nostres encerts per a replicar-los en el futur; i
- aprendre dels encerts del rival per mirar d'incorporar allò que veiem interessant.
En el cas del meu fill, i malgrat la frustració inicial, vam felicitar-lo pel partit jugat, vam veure que havia estar fort i segur en el joc; i, per últim, vam veure que el rival havia controlat els punts des del primer moment, mentre ell va anar a remolc a tot hora. Això va portar-lo a preguntar-se quin tipus de tennista volia ser (atacant, de fons...) i com volia dominar el joc.
A l'empresa, podem tenir grans idees i, fins i tot, implementar-les de manera reeixida, però la competència també juga, i hem d'estar atents als motius que fan que se'n surti, sense prejutjar ni menystenir la seva victòria, sinó aplaudint-la i extraient-ne conclusions, derivades d'aquestes cinc preguntes:
- Què ha vist la competència que tu no?
- Per què ho ha vist i tu no?
- Com ho ha vist?
- Com ho ha implementat?
- Què farem nosaltres a partir d'ara?
Observar a la competència no pot ser mai un exercici passiu ni basat en la queixa, sinó que ha de ser plenament conscient i amb la ment ben oberta. No per fer el que ells fan, però sí per a aprendre d'allò que creiem que encaixa amb la nostra estratègia i que podem fer millor que ells, fins i tot.
© Oriol López Villena 2021