Qui està a les roques?
Quan has d’estar a sobre del teu equip per a estar segur no pots dedicar-te a créixer.
A la platja on acostumava a passar l'estiu quan era petit, diumenge, el meu fill petit va decidir anar a les roques a pescar peixos i caçar crancs, com tots havíem fet a la seva edat al mateix lloc. Recordo, de petit, mirar l'entorn i veure-hi només nens. Com d'altres aspectes de la vida les roques eren un lloc dedicat als nensi on només aquests hi accedien. Els pares, mentre nosaltres grimpàvem per les roques, es dedicaven a banyar-se, xerrar o prendre el sol, tranquil·lament. Diumenge, en canvi, les roques estaven plenes de pares, que acompanyaven els seus fills donant-los ordres constantment i agafant-los de la mà a la mínima dificultat. No ens enganyarem, en aquells moments, em vaig sentir malament per estar llegint el diari a la vora del mar, mentre el meu fill "es jugava la vida" a les roques.
La situació em va fer pensar en el forn de pa on encarrego normalment l'esmorzar del Fòrum Creix. Fa exactament una setmana, vam parlar de com formar un equip executiu eficaç i la casualitat va voler que al forn m'atengués una dependenta que va dir-me que, malgrat que el cap ha canviat el sistema per a que cobrin per unitats (entrepans, croissants...), ells segueixen cobrant per pes, perquè per unitats és massa car. Les paraules textuals van ser "El cap ens ha dit que cobrem per unitats, però nosaltres fem tripijocs". És obvi, com pots veure, que l'empresari té un problema derivat del poc control i/o de la poca comunicació.
I què hi tenen a veure les roques i el forn de pà amb la teva empresa?
L'eficàcia d'un equip, dèiem a l'esmorzar, es basa en transmetre clarament el proposit de cada acció dins de l'estratègia i de cedir l'autonomia necessària per a dur-ho a terme, per a poder avaluar, després, els resultats obtinguts. Això, ni a les roques ni al forn de pà no es va fer.
En el primer cas, els pares mantenen un control tan intensiu i extensiu en els fills, que no els deixen prou llibretat per a prendre decisions. Això crea persones depenents, que mai no s'equivoquen i que no creixen. A les empreses són aquests treballadors que pensem que estan ancorats i que sempre ens fan la mateixa pregunta, perquè ja no se senten segurs de res.
Pel que fa al forn de pà, l'empresari marca unes normes que ningú no entén i que, per tant, són obviades a la mínima ocasió. A més, el sistema de control és, probablement, ineficient, ja que, com passa en moltes ocasions, vigila uns números financers amb setmanes d'endarreriment, enlloc d'analitzar dades del dia a dia (persones que entren, unitats venudes i venda mitjana, per exemple) per a prendre decisions que permetin millorar continuadament.
Dirigir un negoci no és només qüestió de posar normes i convertir-se en l'ombra del teu equip, sinó de definir i compartir una estratègia clara, uns sistemes per a arribar-hi, un entorn on moure's lliurement i un sistema de control que permeti prendre decisions en el dia a dia, i no quan es massa tard. A les roques, els nens han de grimpar i prendre decisions, gràcies a uns pares que els donin consells i els deixin triar, mentre els vigilen, per exemple, dient-los que es quedin sempre a vista. Pel que fa al forn de pa, cal que l'empresari comparteixi l'estratègia i prioritats de l'empresa, abans de transmetre una ordre que, a simple vista, contradiu el que s'ha fet sempre. Només així, i establint petits punts de control operatiu, podrà veure si la decisió és la correcta i com fer-la funcionar millor.
© Oriol López Villena 2019