Moltes de les discussions que es generen en processos de successió empresarial són degudes a qui pren les decisions, sobretot quan s’acosta el moment de la retirada per part de la generació sortint. És aquell moment en què les decisions no se sap a qui corresponen, ja que les velles generacions segueixen manant per inèrcia, i les noves segueixen el camí sense agafar les regnes i la responsabilitat de manera proactiva. És aquell moment en què uns tenen una idea al cap i els altres només busquen desacreditar-la, perquè no es veuen empoderats per a anar més enllà. Quan va arribar el moment, amb el meu pare, vem marcar unes normes que ens van permetre prendre decisions de manera eficaç:

1. Tota decisió té un responsable, un executor i un receptor, que cal definir en cada moment. El responsable és aquell que assumirà el control de la decisió; l’executor és qui la durà a terme; i el receptor és qui rebrà l’impacte de la mateixa. I, en cada decisió, cal delimitar qui són aquestes parts per a atendre les seves opinions, malgrat que la responsabilitat recaigui sobre el primer.


2. Les decisions que tenen un impacte tàctic (a curt termini) on el responsable és la generació sortint, l’executor és l’entrant i el receptor són ambdós, corresponen a la generació que ostenta el poder ara mateix (el meu pare, en l’exemple).


3. Les decisions que tenen un impacte estratègic (a llarg termini) on el responsable és la generació sortint o entrant (és indiferent), l’executor és l’entrant i el receptor és també l’entrant (perquè la sortint ja s’haurà retirat) corresponen a la generació entrant (jo, en l’exemple).

Aquestes tres normes ens van permetre agilitzar la presa de decisions, a més de a reduir les discussions que generaven, el que va ajudar-nos a aprofitar les oportunitats que apareixien amb l’agilitat que demanaven.

© Oriol López Villena 2018

Photo by Jens Lelie on Unsplash

T’interessa?

• La remor és vida
• Apuja els teus preus un 1%
• La trampa de l’eficiència