El que t’ha dut aquí no et durà allà
Quan vols fer un pas endavant, has de saber deixar enrera allò que, tot i ser útil abans, no funcionarà ara.
A la meva feina amb empreses familiars d’arreu me n’he adonat que, de vegades, les generacions sortints no entenen que allò que els ha funcionat per arribar on són, no té perquè ser bo per arribar al següent estadi.
Un empresari jubilat amb el que treballava, sempre deia als seus fills que el seu negoci havia arribat al milió d'euros de facturació gràcies a estar ell a sobre de la producció i la comercialització dels productes que venien. El seu model de negoci, basat en la presència física i el control absolut sobre tot el procés, permetia dirigir una empresa amb poc més de 5 empleats i d’un milió d’euros, perquè no deixava de ser una empresa petita, sense aspiració de ser més gran. Això és legítim i, fins i tot, comprensible en determinats casos. El problema és quan mires de traslladar-ho a la següent generació, que vol fer un salt endavant i arribar als deu milions de facturació durant els propers cinc anys, com era el cas. Els fills tenien l’ambició de convertir aquell petit taller d'èxit, en una empresa que passés a ser gran a efectes tributaris i que estigués preparada per a un salt endavant encara més gran a la tercera generació; i això no es podia fer des de la posició que ocupava el pare, ni prenent les mateixes decisions. Del pare se’n podien aprendre moltes coses, però no aquesta.
Una empresa que vol passar d’un a deu milions d'euros, per força ha de començar a pensar com una empresa gran, amb capacitat suficient, innovació permanent, flexibilitat en la gestió i, sobretot, amb la propietat i la direcció fent el que han de fer: prenent decisions i assegurant-se de que es duen a terme. Això requereix organitzar la feina, tenir la gent adequada per a aquest salt endavant i delegar en aquest equip de líders que, a partir d’ara, dirigiran el taller, l’àrea financera i, fins i tot, la comercial. De vegades, aquestes àrees les pot dirigir un dels germans (com va ser el cas), però entenent que llavors, la direcció general correspondrà a l’altre, a qui pugui dedicar-s’hi plenament.
I el pare, per la seva banda, va prendre una gran decisió de la qual podien aprendre tots dos fills: va fer un pas al costat i va permetre el canvi.
© Oriol López Villena 2017