O prens les decisions o te les prenen
El cost més alt de l’empresa no apareix mai al compte de resultats.
Tinc un client mitjà del sector de la distribució que ha de decidir si compra o no una empresa competidora. Un altre del retail que ha de decidir si crea un equip directiu. I un tercer que es planteja apujar preus de manera generalitzada. Totes són decisions complexes, que tenen conseqüències no només tant si es prenen com si no, sinó també en funció de la direcció en què es prenguin.
No és el mateix comprar una empresa que no comprar-la. Igual que no és el mateix si compres una empresa que t'aporta una expansió del mercat que si en compres una que et dona més capacitat. Tampoc no és senzill crear un equip directiu en una empresa que ja factura 12 milions d'euros i que durant massa temps ha depès d'una sola persona: cal equip directiu? quines posicions són prioritàries? Quins perfils contractem? De la mateixa manera que apujar preus té un impacte directe al compte de resultats, però també aflora el risc de pèrdua de clients que, si bé pot ser sà, no deixa de fer respecte, oi?
Tornem-hi. El de la distribució no ha de decidir si compra una empresa: ha de decidir com deixa de dependre d'un sol client, i comprar-la és una de les vies. El del retail no ha de decidir si crea un equip directiu: ha de decidir com trenca el coll d'ampolla que té al director general i que està frenant els resultats. I el tercer no ha de decidir si apuja preus: ha de decidir com recupera la rendibilitat que està perdent. L'opció damunt la taula no canvia. El que canvia és què estàs decidint de veritat.
I per què frenem la decisió?
Decidir és triar un camí acceptant renúncies, i això ens fa mal. De vegades renunciem a diners, a temps i/o a seguretat. En tot cas, triar un camí vol dir no triar-ne un altre.
Tot i així, sabem que les decisions són la base de l'empresa, i no sempre es poden prendre de la millor manera. Però, com un tauró, que no pot deixar de moure's si no vol deixar de respirar, les empreses han de prendre decisions si no volen quedar a la deriva.
Per això, a aquestes tres empreses que afronten decisions crítiques pel seu creixement, els he transmès el mateix missatge: quin és el cost de no fer res?
Sovint se'ns oblida, però el cost més alt en una empresa és el d'oportunitat.
Si no compres l'empresa, hauràs de créixer orgànicament per a reduir la dependència en un únic client, i això implica temps i diners.
Si no crees (i empoderes) l'equip directiu seguiràs sense anar al gimnàs, i l'empresa no serà escalable.
I si no apuges preus, seguiràs perdent rendibilitat en un mercat cada cop més exigent.
Cap d'aquests tres empresaris té un problema d'informació. Tots tres tenen els números, han parlat amb el financer, amb el gestor, amb algú del consell. Cadascú els ha donat la seva opinió i la decisió segueix sent seva. El que els falta no és una anàlisi més: és un lloc on posar-ho tot i decidir sense soroll.
Perquè el que no decideixes avui es decideix igualment. Ho farà el mercat, el client que marxa, el director general que crema o el competidor que compra un altre. La diferència és que llavors la decisió ja no serà teva.
© Oriol López Villena 2026