Quan reinventar-se empitjora la situació
No tots els negocis han de canviar; però sí que han d’acceptar quan el seu model s’ha esgotat.
El servei de correus danès enviarà la seva darrera carta física a finals d’aquest any, i no crec que ningú no el trobi a faltar. Passarà una mica com el dia que s’editi el darrer diari en paper: ens doldrà als que encara en llegim, però no farem res per aturar-ho perquè és natural. Costa admetre que els gustos personals de cadascú poden no ser un mercat, però la realitat s’imposa.
El servei postal ha anat evolucionant i cada cop s’envien menys cartes. Durant anys, el correu empresarial va aguantar el tipus, però avui ja sembla que només reps felicitacions de Nadal i postals de viatges (cada cop més substituïdes per Whatsapp). I amb això no s’aguanta cap negoci.
Aquesta realitat ha portat empreses com Correos a vendre llibres, targetes regal, assegurances, loteria i tota mena de serveis que semblen més fruit de la desesperació que no pas d'una estratègia conscient. En vaig parlar fa més de dos anysen un article on animava a les empreses a no fer com Correos, i el missatge continua vigent. Correos ha perseguit els diners enlloc del propòsit… i ha acabat sense rumb.
PostNord, en canvi, ha fet una cosa molt diferent. No ha decidit tancar. Ha decidit deixar de fingir. Ha acceptat que el seu mercat ja no són les cartes i ha concentrat recursos, talent i inversió en allò que sí té futur: l’enviament i recepció de paquets. Al cap i a la fi, parlem d’empreses amb un fort arrelament i una estructura sòlida.
Segurament PostNord, com Correos, acabarà participant en operacions de compra o fusió, perquè competir amb els grans gegants de la logística exigeix volum i economies d’escala. També veurem acomiadaments i tancaments d’oficines arreu d’Europa, però la innovació ja té això: de vegades és destructiva.
La clau, però, no és decidir si tanquem o ens reinventem.
La clau és entendre quan un model de negoci s’ha esgotat, perquè només des d’aquesta acceptació es pot pensar amb serenitat el següent pas.
Tothom voldria reinventar-se si li donessin l’oportunitat, però no tothom està preparat per fer-ho. No per manca de voluntat, sinó per mentalitat, per situació financera o, senzillament, per estratègia. El problema no és voler reinventar-se, sinó fer-ho sense acceptar renúncies.
El que ha passat als serveis postals d’arreu del món és que el seu mercat original va començar a caure fa anys, però la rigidesa en la seva direcció (especialment pel fet de ser de gestió pública) en va dificultar l’evolució natural. I això les ha dut a l'abisme, sense gaire marge de maniobra.
Moltes empreses es neguen a mirar la realitat de cara. Segueixen posant excuses al que és una expulsió evident del mercat i això les lliga cada cop més al fracàs. A partir d’aquí, apareixen decisions desesperades que busquen diners en lloc de propòsit. I això, definitivament, les perd.
Reinventar-se no és afegir coses noves a un model que ja no funciona.
Reinventar-se és decidir què deixes enrere per poder construir alguna cosa viable.
El teu 1%
Les deu preguntes que plantejava a l’article citat continuen sent plenament vigents per a qui realment es vol reinventar. Però avui n’hi afegiria una de prèvia:
Estàs disposat a pagar el preu del canvi, encara que impliqui deixar enrere allò que t’ha portat fins aquí?
© Oriol López 2025