L’herència més perillosa
Cedir sense prendre no és successió, és congelació.
Al llarg de les darreres dues dècades, he estat present en múltiples processos de successió, inclòs el del nostre despatx familiar, i crec que sovint es posa massa el focus en la generació sortint, i no en l’entrant.
Com a norma general, tendim a veure com la generació sortint actua de tap i no vol cedir certs àmbits de l’empresa, però molts cops passa tot el contrari: líders que volen fer-se a un costat i deixar pas a una nova generació que no acaba de prendre el relleu, ja sigui per respecte o per manca d’ambició.
En alguns casos, aquesta prudència és lloable; en d’altres, és una forma més d’inèrcia. Perquè heretar una empresa no és només rebre-la: és reinterpretar-la, posar-hi idees noves i adaptar-la a un món que ja no és el dels pares.
Crec que sovint tenim mal entès el respecte, i que veiem qualsevol canvi d’estratègia com una traïció als pares. Però la realitat és que els pares més contents que he vist en una successió són aquells que veuen els fills amb idees pròpies, els agradin o no.
Soc un ferm defensor que les empreses mantinguin una identitat i un respecte a la tradició que les faci més sòlides a llarg termini. Però cal diferenciar tradició d’obstinació si volem obtenir resultats i, de fet, honorar realment el llegat rebut. És cert que això genera debat (i conflicte) però és d'aquesta conversa d'on surten les millors idees, ja que obliguen a repensar l'estratègia des d'una òptica no només operativa sinó també de llegat.
Perquè els temps canvien, i per molt maco que fos continuar amb el negoci de lloguer de cintes de vídeo dels nostres pares, ara els clients miren les pel·lícules i sèries per streaming, per posar un exemple ben concret.
I no nego que —com en el cas d’una empresa industrial a qui assessorava fa uns anys durant el procés de successió— reinterpretar el futur pugui significar continuar el camí encetat per la generació anterior. Però s’ha de passar pel procés de reinterpretació si no volem caure en la inèrcia a curt termini i en el desencís a llarg termini.
Però aquesta és l’excepció que confirma la norma. Res més.
Cedir sense prendre és com aixecar una bastida sense ningú que hi pugi: infructuós. I és llavors quan les empreses es congelen: ni el passat marxa ni el futur comença.
El teu 1%
Què mantindries i què canviaries si haguessis de començar de zero?
© Oriol López 2025