Quan tot surt malament
Aturar un problema és sovint la millor estratègia per a guanyar
Parlàvem la setmana passada de la importància de trencar l’estabilitat per a créixer. De vegades, però, també cal trencar la inestabilitat.
Divendres vaig fer una sortida d’esquí de muntanya amb els amics de l’Ski Club Camprodon. Sortim sempre que en tenim ocasió i aquesta setmana ha estat farcida de molt bones excursions, gran companyia i una neu, en ocasions, d'escàndol. Divendres, però, no va anar igual. Vem sortir, com fem sovint, cap a la Portella de Mentet, i vem girar cap als plans de Cal Magre, per a anar buscar la Coma de la Dona. Ja allà, després d’una bona baixada ens vem trobar el primer ensurt. En Joan, un company de Camprodon, va caure de cara i, després de perdre parcialment el coneixement, va acabar amb el nas encetat i de camí al centre mèdic. Van acompanyar-lo de tornada i d’altres vem seguir després per a baixar per dins d’un bosc amb un fort pendent i una neu que havia fet crosta i impossibilitava els girs i la fluïdesa.
Vem baixar amb dificultats fins que vaig trobar un espai esquivant arbres amb una neu que permetia maniobrar. Tres girs després, la crosta va enfonsar-se, els esquís van quedar enterrats i, després d’esquivar un arbre, vaig topar de cap a vint quilòmetres per hora contra un arbre mort. Per a que et facis a la idea, la topada va ser digne dels millors episodis de Tom i Jerry. Atordit, amb l’esquí dret trencat, el genoll esquerra adolorit i a quatre quilòmetres de distància del punt de sortida, vaig trobar-me amb uns companys que van posar-se al meu costat en tot moment i van entendre que havíem d’aturar l’excursió en aquell moment. La tornada (amb l’esquí trencat i grampons) va ser llarga, els ànims alts i el diagnòstic va ser lleu (contusions a diverses parts del cos, esquís trencats i repòs uns dies).
A l’empresa no tot funciona bé, sempre; i és llavors quan has de demostrar la sang freda per a aturar una acció de màrqueting infructuosa, un relació complicada amb algun client o una màquina que fa de coll d’ampolla en plena preparació de la comanda més gran de l’any. Els empresaris que allarguen situacions complicades no creixen perquè no poden centrar els seus esforços en potenciar allò que els permet millorar, sinó en atenuar allò que els fa empitjorar. Són aquells empresaris que no acomiaden a aquell treballador problemàtic (però que treu feina), aquells que no diuen prou a un producte que s’ha enfonsat en vendes de manera irreversible o aquells que prefereixen allargar el moment de dir-li al soci que han de parlar per a separar-se. De fet, vaig aprendre de l’Alan Weiss que el dolor és inevitable, però el patiment és voluntari.
A la borsa existeix l’stop-loss, que permet a l’inversor limitar les pèrdues gràcies a una venda de les accions quan aquestes baixen. Això els permet invertir allò obtingut en noves accions que li permetin millorar la seva posició. I a la teva empresa, quin stop-loss tens definit? Recorda: tens dues maneres d'afrontar uns mals resultats: seguir insistint o aturar-ho i pensar en un nou camí. Quin tries?
PS: dec l’afició a aquest esport al David, que aquell dia em va deixar els esquís per a tornar i que sempre s’ha mostrat generós i pacient amb tots nosaltres. Ell se’n sent responsable, però tots sabem on anem i què fem, així que seguiré esperant el moment de calçar-me els esquís (nous) i de descobrir nous paratges amb ell i la resta d’amics de l’Ski Club Camprodon. Gràcies.
© Oriol López Villena 2018