Fa uns anys vam donar unes arres per a comprar una casa que, finalment, no vam comprar, de comú acord amb la propietària. Nosaltres, en arribar al primer acord, vam pagar ràpidament l'import, però la que havia de ser la venedora, va trigar un parell de mesos a retornar-nos-el a través de petits pagaments, perquè no tenia diners. La meva dona es preguntava com podia ser que una família benestant (i amb un ritme de vida elevat) com la que ens venia la casa, i que havia cobrat les arres només feia dos mesos, es trobés ara amb dificultats per a retornar-les.

Li vaig dir dues coses:

• La primera va ser que res no és el que sembla, i que sovint, trobes persones que gasten com a símbol d'estatus, però això els du a la pobresa, i no pas a la riquesa patrimonial. al contrari del que molta gent pensa, el capitalisme és l'acumulació de capital, i el consumisme és tot el contrari.

• La segona era que la riquesa patrimonial no és tenir quatre propietats heretades, sinó també la capacitat de fer-la créixer de manera sistemàtica; i no tenir prou líquid era un símptoma de que la segona condició no es complia.

Era una família, i el temps m'ha donat la raó, que estava condemnada al fracàs financer, perquè vivia del que havia generat la generació precedent, sense haver creat res de nou. Això la duia a tenir cada cop menys, i anar consumint el capital acumulat prèviament. Ella encara hi podia viure, però la seva filla hauria de començar de nou.

Aquesta experiència va marcar-me perquè, a banda de la frustració de no fer realitat el nostre somni, vaig veure-hi reflectida la història de moltes empreses familiars, que viuen del que ha generat el passat, sense crear res que garanteixi el futur. Seria com l'acudit aquell de "viure dels pares fins que puguis viure dels fills."

Per a ser justos, la majoria d'empresaris que viuen situacions com aquesta no ho fan a propòsit, sinó que comencen amb un simple "qui som nosaltres per a canviar quelcom que funciona" abonat per generacions anteriors que encara veuen l'empresa com el seu futur (malgrat que estan de retirada), per a acabar derivant en un simple "si fem canvis, potser deixem de cobrar aquests salaris i dividends que tan bé ens van per a pagar l'estil de vida al que ens hem acostumat."

El problema, però, és que tard o d'hora l'empresa ha de canviar, ja no només per a créixer, sinó per a sobreviure. Nous clients, nous productes o, fins i tot, nou talent, poden requerir de grans inversions a les que no hi estàvem acostumats, i per a les quals caldrà un sacrifici econòmic directe o indirecte. 

Com un client meu que, en agafar les regnes del negoci familiar, que facturava 14 milions d'euros de facturació i tenia 50 treballadors, va adonar-se que calia contractar un director comercial i un d'operacions, si volia seguir gaudint del que l'empresa (ja estancada llavors) li havia aportat fins llavors, en forma de salaris, dividends i altres prerrogatives. 

Aquesta inversió, com pots comprendre, no era precisament petita, ja que dos persones com les que buscava no eren pas perfils barats i, a més, seria una necessitat financera que l'empresa tindria indefinidament, pel que calia no només invertir en contractar-los, sinó també en una estratègia de creixement que permetés mantenir-los per sempre.

Endeutar-se per a pagar despesa corrent (com podien ser els sous d'aquests nous treballadors) no era prudent, pel que la família va haver de sacrificar els dividends d'aquell any i els dos següents, per a donar temps a l'estratègia de creixement que vam formular a donar els resultats desitjats en forma de més benefici i, sobretot, més tresoreria.

El teu 1%

A l'empresa, com a la bicicleta, no pots deixar de pedalar, si vols créixer de manera rendible i, sobretot, sostenible en el temps.

© Oriol López 2025

T’interessa?

• La remor és vida
• Apuja els teus preus un 1%
• La trampa de l’eficiència