Quan la millor decisió és aturar-se
Com a empresari, tant important és saber moure’s com saber frenar
Ja fa més de dos anys, la nit del sis al set de gener del 2022, vam patir un incendi a la casa de fusta que teníem llogada, a Camprodon. A les 2 de la matinada, la veïna de la casa aparellada amb la nostra ens va despertar cridant que casa seva estava en flames i vam tenir el temps just de sortir amb allò que portàvem posat abans no entrés a casa nostra un incendi que ho va devastar tot. Ni sabates, ni roba, ni llibres, ni aparells electrònics, ni regals del Tió i Reis... Res. Tot cremat. Inclosos els darrers quinze anys de material de muntanya (esquí, excursionisme, ciclisme, fotografia...) que van desaparèixer calcinats sota les runes, juntament amb tots els records familiars que s'hi relacionaven.
Mentre vèiem la casa cremar algú em va preguntar si n'escriuria les lliçons que n'havia extret. Sincerament, no hi veia cap lliçó i, si la trobava, preferiria no haver-la après d'aquesta manera. En aquell moment, només hi veia por, ràbia i tristor, units a l'agraïment infinit per sortir-ne sans i estalvis, gràcies a la col·laboració dels meus dos fills, que van ajudar amb un actitud que, si bé espantada (com la de tots) va ser profundament eficaç i eficient en aquell moment. Gràcies.
Tornats a Barcelona, i després d'unes vacances en què no havíem pogut estar en família (per confinaments diversos), només tenia ganes d'abraçar els meus pares i al meu germà, i veure els meus millors amics. Vaig trucar-los, vaig quedar-hi, vaig abraçar-los i vaig plorar, sabent que estava segur. Tornar als orígens, als fonaments. Potser aquesta va ser la lliçó. Quan tot sembla ensorrar-se, agafa't a allò que roman.
O el fet de mostrar-te vulnerable davant de qui et pot ajudar. Per exemple, pertanyo a una comunitat de consultors d'arreu del món i no vaig dubtar en compartir el que vaig viure i com podia afectar-me professionalment. Han estat col·legues al llarg dels darrers anys, i van donar-me el suport i l'empenta professional que em calia. A més, cap client va enfadar-se per ajornar una reunió o trigar unes hores de més a respondre un email. Ans al contrari, tots van oferir ajut i es van posar a la meva disposició. Tenir una comunitat al teu voltant, és bàsic. I saber qui en forma part i que se n'ha exclòs, també. Potser aquesta és una segona lliçó.
Finalment, hi va haver una decisió que va permetre'm posar-me en marxa de nou: aturar-me. Escric aquest butlletí setmanalment des de fa més de vuit anys, i el reben més de cinc mil subscriptors d'arreu. Mai no havia fallat a la cita setmanal. Les dues setmanes posteriors a l'incendi vaig fer quelcom que no havia fet mai: no enviar-lo. I, saps què? Ningú no va notar-ho i, si ho van notar, no me'n van dir res. Vaig poder-me centrar en allò important i reprendre la vida (també la professional) al meu ritme. I, irònicament, va ser quan vaig aturar-me que les coses van començar a millorar per a mi i la meva família. Una altra lliçó.
Aquests dos anys, pensant en això, m'he sentit petit, però també he pogut posar en context què faig i perquè. Saber que res no és tan important com la vida ens permet avançar, ja que esvaeix la por a la presa de decisions que no hi afecten directament.
Més que lliçons, doncs, crec que, com a família, hem pres (i entès) poques decisions centrades en allò que realment t’importa, enlloc de moltes decisions que no són importants. I, a partir d’aquí, avançar.
© Oriol López 2024