Taxistes amb Netflix
La competència, al contrari del que es diu, amplia el pastís
Arran de la vaga indefinida del sector del taxi, i sense entrar en les causes de la mateixa, he pensat en les oportunitats que obre al mercat a un sector que, llicències a banda, s’està ampliant sense que ells se n'adonin. Fa uns anys, les discogràfiques van haver d’afrontar l’entrada de la tecnologia P2P, amb Napster com abanderada de la mateixa. Anys després, i malgrat que les discogràfiques van reaccionar-hi malament, el sector segueix ben viu, molts segells independents han nascut i itunes o spotify s’han fet un lloc al món gràcies a un públic que escolta més música i compra menys CDs que mai. Amb els videoclubs, els cinemes i les productores de cinema va passar quelcom similar. El públic ha buidat les sales i Blockbuster va tancar, mentre Netflix es transformava i les productores fan més cinema i sèries que mai.
La competència amplia el mercat, no el redueix, perquè genera nous consumidors al seu voltant, gràcies a la varietat i la proximitat al client final. Pepsi i Coca-Cola, o Mc Donalds i Burger King, són bones mostres que, al costat d’un gran operador, sempre hi ha lloc per a un altre. Fins i tot Google, a qui la UE persegueix constantment per domini del mercat, ha fet esclatar un mercat (el de la publicitat a internet) que permet a d’altres empreses guanyar-s’hi la vida, com Facebook.
En el cas del taxi, abans de l’aparició de plataformes com Uber o Cabify, molts no utilitzàvem aquest servei, i preferíem moure’ns amb transport col·lectiu, cotxe o moto per les ciutats. Ho fèiem per molts motius, que convertien el taxi en un mal menor en moments de pluja o manca d’alternatives. Ara, però, alguns ens hem acostumat a moure’ns amb VTC, gràcies a que aporten una certesa que abans no teníem: comoditat, preu fix i velocitat. Estàvem acostumats a taxistes a qui havies d’anar a buscar o trigaven a arribar a casa, sense saber on eren; cotxes que sovint no estaven nets per dins o sense una temperatura adequada, a més d’una música o una ràdio que no havíem triat. A més, el preu “obert” per quilòmetre o temps, incentivava les males pràctiques, fent rutes impossibles o no acceptant trajectes que no complien un rati de rendibilitat. Quan vaig conèixer els VTC, per exemple, vaig trobar-me amb la certesa de saber quin preu pagaria, quin vehicle vindria i quan arribaria, així com quin comfort em trobaria. No es tractava de si era més car o més barat, sinó del fet de guanyar un nou sistema de transport que, fins llavors, havia relegat a moments sense alternatives i que ara, competia d’igual a igual amb el meu cotxe, moto o transport col·lectiu. De fet, ara, quan em moc per la ciutat, comparo entre: caminar uns quilòmetres; utilitzar el metro i anar dempeus i apretat en diversos moments, agafar el cotxe i haver d’aparcar; o bé agafar un VTC.
Si els taxistes veiessin això com una oportunitat, enlloc de com una amenaça, potser se n’adonarien que hi ha tot un gruix d’usuaris que desitgen moure’s còmodament per la ciutat com abans hi va haver usuaris (molts taxistes, segurament) que van decidir que volien veure cinema al sofà de casa. És trencador, sí. Només quedaran els millors, si. Però el transport privat a la ciutat va a la baixa, i el taxistes han de decidir si volen ser part de la solució o del problema de la mobilitat a les ciutats.
© Oriol López Villena 2018