El lideratge comença al mig
Davant del debat sobre si el lideratge comença a dalt o comença a baix, jo prenc el camí del mig.
Si tens fills, t’hauràs trobat donant ordres que no es compleixen fins que no t’hi acostes, oi? El crit des de la cuina no serveix per a fer que un nen d’onze anys deixi de jugar i pari taula. En canvi, és acostar-t’hi i l’ordre pren força. No cal amenaçar, ni fer un crit, ni enfadar-se. La simple presència fa que el teu fill comenci a veure l’ordre com quelcom amb que estàs compromès, i això cada cop fa més difícil l’incompliment.
La família és una organització petita i limitada, que permet una presència directa que promou l’acció, encara que de vegades costi. Les empreses, en canvi, són organitzacions que, per anar bé, creixen sense més limit que el nosaltres li vulguem posar, i per això hi ha moments on podem sentir que no les controlem o que, si ho fem, no ens deixen temps per a nosaltres.
Suposo que hauràs sentit (o dit) algu cop la frase “si no hi sóc no es fan les coses com s’haurien de fer.” És una frase que mostra una pèrdua de control sobre l’empresa i sobre el teu propi temps, i només es pot resoldre amb lideratge. Però per part de qui?
L’empresa no és una imatge idílica d’internet
Davant dels missatges (i imatges) motivacionals que circulen per les xarxes respecte al lideratge, dient que comença a baix (amb un equip empoderat que creu en el projecte i pren la iniciativa) o a dalt (amb un líder inspirador que mou les bases cap al paradís) jo defenso la tercera via: el lideratge comença al mig.
Sí, cal una visió clara i uns valors sòlids, que parteixin des de dalt, i que mostrin a l’equip el perquè de tot plegat amb passió; però també un equip que executi i s’impliqui en l’assoliment de l’estratègia a seguir. Al mig, però, entre jugadors i president, com si d’un club de futbol parléssim, cal un enllaç. Algú que estigui prou a prop del terreny de joc com per controlar els jugadors, i prou lluny del camp, com per a poder prendre decisions guiades pel gran dibuix, que es diu en anglès. Algú que estigui a la taula de juntes definint l’estratègia i a fàbrica implementant-la. Un entrenador. Un líder. O, si l’empresa creix, més d’un.
La meva empresa és massa petita
Això és una excusa, a no ser que parlem d’una micro-empresa o d’un autònom. Al despatx nostre familiar, 8-10 persones, sempre hi va haver una persona que era la segona de bord. O, el que és el mateix, l’enllaç entre els soci i els tècnics. Algú amb qui compartíem l’estratègia del negoci (si bé no la definia) i que s’encarregava de fer-la realitat, actuant des de la base i prenent decisions executives sobre què cobrar-li a un client o com organitzar la campanya d’impostos.
És cert que una empresa d’un milió d’euros de facturació no tindrà una direcció comercial, productiva i financera com una de deu milions; i la de deu no s’assemblarà a una de cent; però totes tres tenen una cosa en comú: cal un lideratge intermedi que implementi l’estratègia. La diferència rau en la seva implicació en la definició de l’estratègia i en el seu contacte amb la feina del dia a dia.
Crear lideratge intermedis, però, és incòmode, perquè ens obliga a triar, delegar, guiar, acceptar l’error i, quan anem creixent, implicar els líders en la definició de l’estratègia, i no només en la seva execució, de manera que ens discuteixin aspectes com el perfil de client ideal o les prioritats de treball.
Això és el lideratge, i comença al mig.
© Oriol López Villena 2022