No sou una família

De família només n’hi ha una, i no és a la nau, l’oficina o la botiga.

No sou una família
Photo by Stefan Grage on Unsplash

Hi ha un episodi de Els Simpson, homenatge a Mad Men, on en Homer ha de triar a qui salva de caure per una catarata: la seva família o els seus clients i cap. En aquell moment, en Homer està fent de cap de comptes de la central nuclear i se n'encarrega dels principals clients. Està a dalt de tot, amb tot el que això comporta a nivell de premis, però també de sacrificis (horaris, per exemple). Per tant, davant de la decisió de a qui salvar, sap que només té dues sortides: anar al carrer o trencar amb la Marge.

El raonament (literal) que du a terme és el següent:

― "Els meus companys de feina són com una família; però (d'alguna manera) la meva família també és com una família."

Ho sé, un raonament propi del Homer, però cert a moltes organitzacions, on la paraula família s'utilitza alegrement per a crear compromís i implicació a la feina. T'ho diré jo, perquè cap treballador no s'atrevirà a dir-t'ho: és profundament injust, a més d'inútil. 

Recordo un empresari que dormia poques hores i es frustrava perquè el seu equip no estava prou compromès quan arribava el moment de crear una família, no quedant-se fins tard, ni llegint els emails en cap de setmana, entre altres coses. Com podia ser? A tot arreu defensava la filosofia de la seva empresa com una cosa més que els diners, parlant de família, de valors, de principis, de persones... Molts treballadors marxaven, però ell seguia pensant que era un problema de compromís per part d'aquests, i no de coherència per part seva. "Cremar la gent no és una estratègia de creixement" li vaig dir.

Dir-li "família" a una empresa i el seu equip és una manera de mostrar proximitat i preocupació però, a l'hora de la veritat, pot posar el teu equip en un compromís com el que té en Homer. Quan li diem a algú que som una família, li estem dient que, en algun moment, haurà de triar si quedar-se a treballar o sopar amb els seus fills; o trucar els seus amics per a vendre'ls o per a fer un aperitiu; entre d'altres. Al cap i a la fi, què no faries per la família! 

Però, a més de ser injust, és inútil. Com passa a la sèrie, en Homer acaba triant la seva autèntica família. No ho oblidis. De família només n'hi ha una, i no és a la nau, l'oficina o la botiga. De fet, desconfia de qui tria a la inversa. Moltes empreses opten pel camí d'esdevenir "família" buscant compromís però el que acaben trobant és dependència. I això, creu-me, no t'interessa. Si vols compromís, et cal que el treballador sigui de tot menys depenent. Pots començar sent honest i directe:

  • Reconeixent que el que poses al davant del treballador és un lloc de treball i una carrera professional. Res més.
  • I convertint aquest lloc i aquest pla en un entorn on venir motivat de casa paga la pena.

I això com es fa?

Doncs, en primer lloc, a través d'uns valors clars que vagin més enllà de lemes escrits a una paret o a la web, i es converteixin en comportaments que l'equip pugui reconèixer com a compartits. La coherència crea més compromís que mil frases inspiradores.

I, per últim, amb el meu principi PAAR de les relacions laborals, que detallo al meu llibre "Creix i Prospera" però que es podria resumir com un compromís d'ambdues parts (empresa i treballador) per a aportar quelcom a la relació: per part de l'empresa, uns principis a seguir i prou autonomia per a desenvolupar-los; i per part del treballador, estar atent a aquest principis, i ser responsable de les decisions preses. Si només ofereixes principis i el treballador està atent a ells, tindràs compliment. Necessites donar autonomia i rebre responsabilitat, per crear compromís.

I això és diferent al concepte de família, oi?

© Oriol López Villena 2021

Formulari de contacte

Dades de contacte

Oriol López Villena
Vallcarca 158
08023 Barcelona

+34 932118296

oriol@oriolopez.com


Xarxes socials