L’angoixa de no ser on correspon
El partit del segle, la lluna més gran, l’eclipsi solar, la gran nevada, la manifestació més important o les temperatures més altes de la història… Són tot exemples de com els mitjans aconsegueixen crear en nosaltres el que jo anomeno "l’angoixa de no ser on correspon”. De fet, fins i tot les celebracions d’aniversari (sobretot ara que la gent del meu voltant ha anat fent 40 anys) semblen un moment històric, com si moríssim tots als 41. El 15-M: històric. Les manifestacions: històriques. La victòria de Trump. històrica. El Brexit: històric. I podríem continuar amb tot el que serà històric a partir d’ara.
La informació permanent, unida a una posició acrítica, aconsegueixen aquest efecte en la població i trobo que hauríem de començar a sortir-ne, no deixant de llegir, sinó posant en context cada esdeveniment. Ni el 15-M va significar la revolució, ni el Brexit enfonsarà el Regne Unit a la misèria (de fet, la caiguda “històrica” de les borses aquell dia ja ni es recorda), ni Trump destrossarà un país que, malgrat tots els malgrats, és una democràcia consolidada.
I com miro de mantenir-me al marge d’aquesta angoixa? Doncs llegint el diari cada dia (Ara, Expansión i Wall Street Journal), però també llegint llibres que posin al seu lloc cada esdeveniment. Són llibres com biografies de persones importants, novel·les clàssiques que han aguantat el pas dels anys i assajos històrics. Tot això amb un objectiu: mantenir la tranquil·litat de saber-me al meu lloc.
I no, no es pedanteria. Un altre dia podem parlar de televisió, i de com certes persones es creuen més intel·ligents pel fet no tenir-ne quan, en realitat, es perden entreniment i cultura.
© Oriol López Villena 2017