Els 5 errors de diagnòstic de les vagues i el perquè malmeten els propis treballadors
Quan ajuntes vagues de metro, bicing, taxi, renfe, seguretat de l’aeroport i carretons de maletes (si no me’n descuido cap) en una mateixa setmana i ciutat, tens com a resultat caos i discussions eternes, basades en apriorismes i ideologies, enlloc de fets i coneixement.
Molta gent entèn que les vagues són bones perquè, gràcies a elles, s’han aconseguit tants guanys socials, però pocs s’han aturat a pensar en la seva utilitat real a dia d’avui. Les vagues parteixen de diversos errors que les fan inútils a llarg termini i per a tota la població, que és com s’han d’analitzar les decisions. De fet, crec que la millor forma de vaga d’un treballador hauria de ser el canvi d’empresa cap a una que tingui millors condicions. El problema és que, com exposo tot seguit, la majoria de vegades les vagues són a sectors públics o regulats, el que genera treballadors depenents de la malánomenada “seguretat”. Aquests són els cinc principals errors de les vagues:
- Existeix encara una lluita de classes, basada en els qui treballen i els hi posseeixen. Però, a quina classe pertanyen els directius d’empreses multinacionals que pertanyen a petits inversionistes que, a través dels seus plans de pensions, són accionistes i, per tant propietaris? De fet, els mateixos defensors de la vaga, neguen aquest dret als controladors aeris pel simple fet que cobren molt. La lluita de classes va acabar abolida el dia que es va demostrar que no es pot objectivar l’acció humana.
- No hi ha competència. Quan l’altre dia em deien que les Rodalies de Renfe farien vaga, vaig respondre que jo ja feia anys que feia vaga de Rodalies, agafant el cotxe. Mentre hi hagi alternatives, les vagues només serveixen per a empipar, pero no per a provocar canvis reals i duradors. Per això, les vagues es repeteixen sovint en aquests sectors. Una empresa que perd diners cada any hauria de començar a pensar si no està fent quelcom malament, també en la retribució dels seus empleats, si no vol que marxin.
- L’empresa privada és dolenta i malmet la vida dels treballadors pel seu benefici privat. La majoria de les vagues es generen en sectors públics o regulats per l’administració pública, que crea petits monopolis on les condicions no estan marcades pel valor, sinó pel “disseny intel·ligent” d’un buròcrata. Els taxis són l’exemple d’això últim, ja que s’estableixen un número limitat de llicències i uns preus regulats que no atenen a l’ús ni al valor aportat, pel que aquells que voldrien anar més enllà en el servei que presten per un preu més elevat, no poden tampoc.
- Els diners són il·limitats al sector públic Doncs no, els diners són limitats i, a més, no només els utilitzem tots, sinó que a més hem utilitzat també els dels nostres fills, (deute). per tant, seguir tirant de deute, significa traspassar el problema als nostres fills de quelcom que gaudim nosaltres. Els països seriosos, miren el que produeixen i fan dues coses: limiten la seva despesa al que es poden pagar i posen les condicions per a generar més ingressos en el futur. Lo contrari és ser insolidaris amb els nostres descendents.
- En grup s’aconsegueixen millors resultats, tot i que si un treballador no la secunda, llavors anirem per ell. No he negat mai la utilitat dels sindicats, però sí que se’ls hi doni la representació de tot el col·lectiu i les seves condicions (com a les patronals). Això ha fet que molts treballadors decideixin no sindicar-se o provar sort en d’altres sectors, països o empreses, ja que aconsgueixen millros condicions si van per separat, que si van en grup.
Per últim, quan treballo amb empreses petites i mitjanes i parlo amb treballadors de totes les àrees, sempre em trobo les mateixes respostes: ens calen més recursos. El departament de màrqueting sempre vol més; el departament d’operacions, també; i, fins i tot, finances, també. Malauradament, els recursos són limitats i la gràcia de qualsevol empresa (i de l’adminsitració) hauria de ser el repartir-los de la manera més eficaç possible per a que, a llarg termini, generin creixement a totes les àrees, i no només a la que més protesta.
© Oriol López Villena 2017