Els teus 20 dòlars
Publicat a La Veu de l’Anoia el dia 18 de desembre de 2020.
No deixis que mai ningú trenqui el teu creixement, i la teva calma.
"Sonny: Quin problema hi ha? C: Aquest paio, en Louie Dumps, em deu 20 dòlars. Ja han passat dues setmanes i cada cop que em veu m'evita. Comença a ser un maldecap. És a dir, he d'apallissar-lo o què? Sonny: Què et passa? Què et dic sempre? De vegades, fer mal a algú no és sempre la resposta. És el teu amic? C: No, de fet, no em cau ni bé. Sonny: Bé, doncs, ja tens la resposta. Mira-ho d'aquesta manera... Et costa només 20 dòlars desfer-te'n. Mai més no et tornarà a molestar. Mai més no et tornarà a demanar diners. Ha desaparegut de la teva vida per només 20 dòlars. És barat i tot. Oblida-ho."
— Una Història del Bronx
La calma és una d'aquelles coses que els empresaris no tenen prou en compte com a factor del creixement, però ho és.
L'any 1999, al començar al despatx familiar, un nou client va entrar a les nostres oficines cridant i demanant que li tornéssim els diners. L'havíem ajudat a donar d'alta el seu negoci, però ens havíem negat a fer quelcom que no era clar legalment. Li havíem cobrat 250 euros per la nostra feina, ie stava ben feta, pel que la meva primera reacció va ser la d'enfrontar-m'hi i explicar-li que la feina estava feta i que, per tant, no li retornaríem els diners. Va seguir cridant i, després d'alguns males maneres per part seva, la meva mare va arribar.
Li va dir: "Aquí tens els teus doners, i aquesta és la nostra factura." La va estripar davant d'ell. "i ara, escolta'm. No existi per a tu, així que mai més no tornis ni ens recomanis a ningú. Oblida'ns."
Em vaig queixar del fet de retornar-li els diners, però la meva mare em va dir: "Només són 250 euros. Els podem tornar a guanyar. La calma és molt més valuosa."
No et barallis mai amb un porc perquè ambdós us embrutareu, però el porc en gaudeix." ― Marshall Goldsmith
Sovint, a l'empresa, ens trobem discutint amb persones que no només no es responsabilitzen de les seves accions, sinó que, a més, ens fan sentir malament per enfadar-nos-hi. Si és un client, deixa de treballar-hi. Si és un empleat, acomiada'l. Si és un soci, separa-te'n.
Els meus clients se sorprenen de vegades quan els dic que deixin de fer quelcom, enlloc de donar-los noves idees per a arrencar. La raó, però, és ben simple. Hem de deixar anar l'equipatge desagradable si volem florir.
Fa uns mesos, un dels meus principals clients va exigir-me de reduir dràsticament els meus honoraris, malgrat que teníem un contracte signat i que no tenia motius financers per a demanar-m'ho. El meu advocat em va dir que podíem lluitar-ho, però vaig preferir aturar-lo. Bàsicament, volia reduir els meus honoraris dins l'àrea de recursos humans, i mantenir els que li cobrava com a assessor seu. En total, em quedava un terç del que estava cobrant. Vaig respirar i vaig trucar-lo per a dir-li que preferia cobrar només el 15% del que cobrava si treballava només com a assessor, i no com a formador. No ho va entendre i va preguntar-me "Estàs disposat a perdre aquests diners?"
No treballo per diners, sinó per pau. Aquesta és la meva definició d'exit.
En el meu cas, treballar com a assessor i per a ell, era agradable i valuós. En gaudia, i ell també. En canvi, treballar a l'àrea de recursos humans i el seu responsable era estressant i frustrant, pel que vaig triar calma, enlloc de diners.
Després d'això, em vaig centrar en els meus millors clients actuals i antics, trucant-los i volcant-m'hi, i vaig acabar tenint el millor trimestre de la meva història. Sovint, la calma porta al creixement, però et cal deixar anar allò que et frena i fugir de les dinàmiques negatives.
"La nostra missió a la vida hauria de ser la de marcar la diferència en positiu, no la de provar com de llestos som o quanta raó tenim." — Peter Drucker
En conclusió, sempre que tinguis al davant una persona problemàtica, demana't si paga la pena l'esforç de construïr sobre això o és millor acabar-ho amb calma.
© Oriol López Villena 2020