Molins de vent sí o no? Plaques fotovoltaiques sí o no? Línies de Molt Alta Tensió (MAT) sí o no?

Darrerament tornem a estar immersos en un debat que, com en el cas de l'allargament d'una de les pistes de l'aeroport del Prat, aturen el país en un debat que s'adreça sense un procés clar en a presa de decisions. Podem entrar a discutir si hauríem d'haver començat abans, però el que és clar és que ara ja és urgent. I, com diu Stephen Covey als seus "7 hàbits de la gent altament efectiva", allò que és urgent i important alhora requereix de ser tractat com la màxima prioritat.

I suposo que coincidirem en què la transició energètica és un d'aquests casos on l'empresa i l'administració pública haurien d'estar posant el focus ara mateix, si no volen veure's superats pel clima, la societat i els terminis marcats per organismes internacionals. Per això no s'entenen els entrebancs que l'administració imposa a les inversions en energies renovables que el sector privat (sobretot industrial) vol tirar endavant amb celeritat, o la miopia d'algunes empreses a una evidència: cal canviar de model energètic.

I això passa perquè tant les empreses com el sector públic manquen d'un procés de presa de decisions que permeti avançar sense tenir tota la informació i amb el risc que suposa qualsevol inversió.

Al seu magnífic "The Winds of War" (Vents de guerra), Herman Wouk, ens situa a l'Alemanya nazi, on un dels oficials alemanys diu que "tot l'art del soldat es basa en prendre bones decisions enmig de la boira de la guerra."

És això.

Els líders de més èxit tenen dues característiques els fan especials: (1) Saben dirigir en l'ambigüitat, és a dir que saben prendre decisions sense tenir tota la informació ni seguretat; i (2) són consistents, i, a igualtat d'informació, sempre prenen la mateixa decisió, no deixant-se endur pel biaix d'immediatesa. 

Per això, davant d'un objectiu compartit, com és la reducció urgent de les emissions de CO2, l'anàlisi de les alternatives hauria de tenir presents dos components: la reversibilitat de la mateixa (preu de fer-nos enrere) i la rapidesa en l'efecte (retorn de la inversió).

I, sense ser-ne un expert, veig que, amb aquests dos factors al cap, l'energia solar o l'eòlica semblen bones alternatives en una situació com l'actual, ja que permeten assolir l'objectiu a curt termini, permetent canviar d'opinió (sense grans costos) en cas que apareguin millors alternatives en un futur. Per això, no s'entén que l'administració pública i algunes entitats posin tantes traves a quelcom que no és irreversible i té un retorn tan ràpid.

Tu mateix pots analitzar la resta d'alternatives (nuclear, MATs, hidroelèctriques, biometà) sota el mateix prisma i així veure si el debat es du a terme seriosament, com caldria a qualsevol organització.

I a l'empresa? 

Sovint, com ja saps, no tenim tota la informació que voldríem o ens caldria, però ens cal avançar cap a un objectiu clar a risc d'equivocar-nos. No parlem d'aquelles situacions en què no tenim clar l'objectius, o en què podem aturar-nos un temps i analitzar bé la situació, sinó que no tenim més remei que prendre una decisió ràpidament, i fer-ho amb les màximes garanties. És en aquests casos en què haurem de posar negre sobre blanc les alternatives i avaluar-les sota el prisma de la reversibilitat i la rapidesa, de manera que no aturem la creació d'un nou producte, la contractació d'una persona o el llançament d'una campanya de màrqueting perquè no sabem tot el que hauríem de saber.

A tots ens agrada prendre decisions tranquil·les i amb tota la informació però, sovint, ens toca prendre decisions urgents en la incertesa, oi?

© Oriol López 2023

T’interessa?

• Mitja part
• Els teus 20 dòlars
• La fórmula de la riquesa empresarial