Quan vaig començar a dirigir el despatx, els meus pares encara eren prou joves i tenien prou ganes per a seguir en actiu entre deu i quinze anys més. Això ens posava en un inter-regne que es preveia convuls, tenint en compte el caràcter fort que tant mon pare com jo mateix tenim.

Per això, vam establir tres normes que havien de regir el negoci durant el temps en què ambdós coincidiríem:

• En primer lloc, vam acordar que era bàsic parlar obertament i clarament, a risc de provocar discussions. Preferíem una bona discussió que un mal silenci, i vam predicar amb l'exemple esmorzant cada dia plegats per a parlar (i discutir) d'allò que consideréssim oportú.
• En segon lloc, vam establir un abast temporal per a les nostres decisions, de manera que, en cas de dubte, aquelles que tenien un efecte a curt termini corresponien a mon pare i les que influïen en el llarg termini em corresponien a mi. Com pots comprendre, a mesura que avançaven els anys, les segones van començar a superar a les primeres, el que era lògic a nivell successori.
• Per últim, comunicàvem i actuàvem davant de tothom (equip, clients, bancs…) com un òrgan col·legial. És a dir, qualsevol decisió que preníem, encara que fos d’un de nosaltres, l’assumíem com a pròpia.

Vam dirigir així el despatx a uns resultats històrics i a una gestió que era l’enveja de part del sector, i això ens va permetre, arribat el moment, de vendre’l a un preu just pels meus pares.

És senzill. Sempre he tingut clar que, si haguéssim tingut por de parlar clar, no haguéssim establert un criteri temporal per als desempats i/o només ens haguéssim fet responsables a ulls dels demés de les nostres pròpies decisions, les coses haguessin anat molt pitjor, perquè no hauríem pogut ser conscients de les decisions que preníem.

© Oriol López 2023

T’interessa?

• La remor és vida
• Apuja els teus preus un 1%
• La trampa de l’eficiència