L’altre dia, un veí se’m queixava de l’estat de la gespa de la nostra comunitat dient-me que podríem regar-lo de nit, per a evitar que ens veiessin regar-lo i ens multessin. Li vaig respondre que no era per les multes que no regàvem, sinó per la sequera.

La sostenibilitat és això: cultura, no regles.

És un concepte que porta anys rondant la vida empresarial, i és part destacada dels ja manits Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) amb que tantes empreses, institucions i escoles de negocis ens han inflat el cap aquests anys, sense que res anés més enllà de les bones paraules i quatre mesures estètiques per a posar el logo. Ara, però, veiem de manera cada cop més evident que les conseqüències de la insostenibilitat son clarament tangibles, no només com a éssers vius, sinó també a les nostres empreses, que consumeixen una energia que ja no donem per sentada i que ens planteja reptes com l’auto-producció o l’excés de consum en alguns sectors.

Un d’aquests sectors, el dels derivats del petroli on se situa un dels meus millors clients, és un sector que a banda de treballar amb un producte no renovable com el petroli, és clarament “energívor”, pel gran consum d’energia que suposa el seu procés productiu. Per tant, aquesta empresa no només veu la sostenibilitat com un repte mediambiental i financer, sinó, sobretot, estratègic. En paraules del seu director general, “si som capaços de fer el mateix sense petroli i reduint el consum elèctric, podríem convertir-nos en referents mundials.” La sostenibilitat ha fet el salt, doncs, de les bones intencions, al valor afegit.

Uns mesos abans, un altre empresari, aquest del sector de la construcció industrial, plantejava davant del seu equip directiu la conveniència d’afegir la sostenibilitat a la cultura de l’empresa. Això són paraules majors, que diria aquell, ja que un valor no és un segell o una cita a la paret, sinó un principi que regeix el comportament de tota una organització i les persones que en formen part. És a dir, que no són paraules, sinó fets.

I és en aquest context que, en plantejar-ho, vaig proposar alguns comportaments que haurien de formar part d’una empresa que vol ser sostenible, de debò.

Son aquests: 

1. Materials: fem servir, sempre que és possible, els materials més respectuosos amb el medi ambient, i en la mínima quantitat possible per a reduir residus.
2. Instal·lacions: apostem per instal·lacions de baix consum energètic, basades en energies renovables i baixa despesa d'aigua, entre d’altres.
3. Cultura: l'equip entén la importància de la sostenibilitat i es comporta d'acord amb aquesta. Hi ha formació específica.
4. Clients i proveïdors: treballem només amb aquells que veuen la sostenibilitat com un valor, i no com un llast al seu creixement.
5. Oferta: oferim als clients opcions sostenibles dels nostres productes o serveis, encara que siguin més cares.
6. Control: coneixem en temps real la nostra petjada de carboni (i el seu impacte financer) i tractem de reduir-la regularment.
7. Detalls: som responsables internament de l’energia que gastem, l’aigua que consumim o els material d’oficina que fem servir, entre d’altres.
8. Certificacions: tenim alguna certificació o segell que ens homologuin com a empresa sostenible.

Sé que en poden haver més i, de fet, durant la conversa, la responsable de Qualitat i Medi Ambient va proposar-ne alguns de més específics del seu sector. Tot i així, aquest pot ser un bon inici, si volem fer de la sostenibilitat quelcom més que una bona paraula sense contingut. Avalua, doncs, a la teva empresa en cadascun d’aquests comportaments, si t’ho prens seriosament.

Finalment, sovint veiem la sostenibilitat com un repte tecnològic, on el protagonisme es troba en eines com la generació i consum d’energia renovable o la popularització d’alternatives als productes actuals (vehicles elèctrics, plaques solars…), per exemple. Però això no va ben bé així. Com diu en Joan Vila, Director General d’LC Paper, al seu llibre “L’economia del canvi climàtic” la sostenibilitat és un canvi cultural. Ell posa l’exemple del consum de recursos d’un vehicle de benzina que no es fa servir respecte a un d’elèctric que no para quiet. Què és més sostenible? Reduir la mobilitat o fer-la elèctrica?

A casa, per exemple, no tinc aire condicionat, i tothom riu quan els hi explico que la temperatura la regulo obrint i tancant finestres en els moments adequats del dia i la nit. De la mateixa manera, fa anys que els meus pares em van ensenyar a rentar-me les dents tancant l’aixeta, omplir el rentaplats al màxim, encendre només els llums necessaris i apagar-los sempre quan surto d’una habitació.

De la mateixa manera, si a l’empresa volem ser sostenibles de debò, hem d’apostar pel canvi cultural que comporta, i no només per a invertir en tecnologia que potser no és necessària. 

Si vols que ho comentem sense cap compromís, envia'm un email a oriol@oriolopez.com i et dic com podem fer-ho realitat a la teva empresa.

© Oriol López 2023

T’interessa?

• La remor és vida
• Apuja els teus preus un 1%
• La trampa de l’eficiència