No és el mateix 9 que 6

Numèricament ja es veu clar que no és així, però mentalment encara menys.

No és el mateix 9 que 6

Un bon amic em va dir fa uns dies que el tennis, al contrari que el futbol (que es juga a temps) és un esport que es juga a puntuació. Això vol dir que, mentre el futbol té dues parts de 45 minuts on, al final del partit es decideix qui ha guanyat, en el tennis, el partit és indefinit, ja que es juga al millor de tres o cinc sets, durin el que durin. Per això, molts clubs, veient que la reserva de les pistes de tennis no pot ser superior a 45-60 minuts, han hagut de canviar el sistema de puntuació dels seus tornejos socials, per fer que el partit s'escurci. Concretament, han optat per la fórmula dels partits a nou jocs, amb tie-break en cas d'empat a vuit. Segueix sent possible que el partit s'allargui indefinidament, ja que el tie-break, com sabràs, s'ha de guanyar de més dos punts de diferència però, en aquest cas, la reserva de la pista mana i, si al final de la mateixa el partit no ha acabat, guanya aquell qui anés pel davant.

T'explico això perquè jugar un set de nou jocs o al millor de tres sets de sis jocs no és el mateix, no només a nivell de temps, sinó també a nivell mental. El partit a nous jocs parteix de tres mancances que els fan complicats mentalment:

  • Quan guanyes, el partit es fa més llarg, ja que nou jocs es veuen més lluny que sis, malgrat que després n'hi hagi sis (o dotze!) més.

  • Quan perds, en canvi, et donen una falsa sensació de seguretat en tant en quant un 4 a 2 en contra no sembla tan urgent de remontar, tenint cinc jocs per endavant, que si el set s'acabés a sis.

  • Per últim, costa més refer-se d'un mal inici, ja que no perceps que puguis igualar el partit quan la diferència és una mica superior, ja que el set és únic i, per tant, no permet començar de zero en el proper.

Ho sé, parlem de percepcions, però en un esport tan mental com el tennis, aquestes manen.

A l'empresa, sovint, ens trobem en situacions similars, provocades una planificació pensada massa a llarg termini, que no permet valorar correctament el que podem aconseguir i el que ens pot costar. Al seu llibre "The Road Ahead", Bill Gates va escriure que "Sempre sobre-valorem el que passarà en els propers dos anys i infra-valorem el que passarà en els propers deu." Això, deia, provoca que ens deixem endur per la inacció (manca d'urgència i falsa seguretat) mentre no treballem per a obtenir un resultat a llarg termini perquè no ho veiem possible (refer-se d'un mal inici). Et sona?

Per això, quan assessoro empresaris i directius en els seus plans de creixement, on s'estableixen objectius ambiciosos globals i a llarg termini, sempre els ajudo a que la implementació es faci pensant també en objectius individuals i a curt termini, mentre ho acompanyem d'indicadors que ens permetin no caure en l'auto-complaença o l'auto-compassió, a parts iguals. D'aquesta manera, ens assegurem que tothom treballa concentrat en allò que ha d'aconseguir a curt termini, mentre tenim l'ull posat en allò que assolirem a llarg.

Però, tornant al tennis, deixa'm dir què prefereixo: els partits a tres sets, no ens enganyem, aporten el millor d'un partit de nou jocs (tranquil·litat) i hi afegeixen un aspecte cabdal a l'esport i els negocis: ambició, consistència i regularitat.

© Oriol López Villena 2019

Photo by nrd on Unsplash

Subscriu-te al butlletí

El Proactivista és un butlletí dissenyat per a ajudar-te a augmentar els ingressos, els beneficis i el valor del teu negoci.

Formulari de contacte

Dades de contacte

Oriol López Villena
Vallcarca 158
08023 Barcelona

+34 932118296

oriol@oriolopez.com


Xarxes socials